EXPOSICIÓN ENTRE FORMAS

                         

 Sobre la auténtica naturaleza del arte

En el acto de creación, la materia hablará con el lenguaje del eje, del centro, de la corrección, de lo que debe ser, pero existe la necesaria actuación centrifugadora de lo ilegítimo, por ello propiciaré la  perdida del centro  que favorece el irrefrenable impulso, el arrebato.

El único modo posible de acercarme a la luz cegadora de la obra es mirándola fijamente, con el convencimiento de que no podre  apresarla nunca.

Toda acción creativa se funda sobre un dolor irresistible generado por la ansiedad por conocer la auténtica naturaleza de la cosa.

Acceder a la obra, atravesar el cristal sin romperlo es la tarea del exégeta para dejar inmaculada la obra y su hacedor.

La obra no pertenece a su autor.

Transformación licantropica de mi  conocimiento dócil y comprensivo en potencia creacional. Es un designio inevitable.

La creación no nace de estadios estancados de la clasificación estética o estlistica , nace de la  rabiosa inercia de la búsqueda inevitable de la luz y su presencia.

Me he movido con signos escondidos, superpuestos por el trazo de gestos negros, en los que actúa lo inmediato,  y la memoria del oficio.

En mi, la querella de lo opuestos ,se encuentra en litigio permanente

Lo que soy capaz de conocer, necesita la atmósfera asfixiante de lo que nunca podré conocer.

La geometria cristalina se funda en mis lágrimas

Sumtuosidad, oficio y símbolo de unas pinturas que  desde la penumbra quieren el fulgor del oro, la laca y la  cera.

La diversidad de estilos reunidos generan un ruido estético deliberado por su caracter de revisión temporal.Las obras finales reclaman silencio contemplativo. La perseverancia es requisito indispensable de la tarea del artista.

La conquista permanente de la acción mediante la no-acción, de los protocolos profundos de la conciencia excluye los falsos protocolos de la cultura felizmente constituida. Es así.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 Els goigs de la licantropia. L'hipogeu del llenguatge.

 Gabriel. Text per la presentacio de la Exposició "Entre Formes" de Joshu Martínez Clarà

Cometré una voluntat il.legítima. D'aquesta manera fecundaré amb error l'àuria simetria que sustenta amb encegadora perfecció l'entitat disertada que impera en la Hilè. Així dislocaré el seu secret propulsor, no pas per extirpar-lo tot esbudellant la trama complexa que l'alberga, sinó per desplaçar el seu centre meteòric, convertint llur koúros metàl.lic en excèntric, car sense centralitat implosiva reflectirà ensems la llum i la tenebra.

Tal vegada observant alhora la seva ferocitat angèlica i llur ordre demoníac, podré fitar la potència maniquea del mal, la turbulència dinàmica d'Arimàn, creador del fum, premedor del diamant. Fitar, no pas entendre'l. Només cercar obtenir immunitat i absoldre una part infinitèsima de la condemna prescrita en la nostra naturalesa que conclou en la impossibilitat de conèixer la causa i llur finalitat.Digué.

Només caldria permetre la contravenció d'un l'esforç il.legítim com aquest, quan el governa l'ansietat resolutòria de l'agón, que comporta immolació a canvi de coneixement.

A aquest dictat m'acullo per no macular la puresa radiant de l'essència dels fets esdevinguts, abocats als espais habitats per les coses, irromputs en el lloc dels llocs dels que s'alimenta el temps.

Des d'aquest pressupòsit abordaré aquests gestos i vestigis emanats d'una força precursora, d'una entitat externa aglomerada en la potència del sentit i que s'instal.la en la vacuïtat dels contempladors per publicar en el temps el so de la seva pròpia ucronia.

Açò li ha passat a MZ mentre es delectava en la detecció de la noble actitud dels artistes obedients que en no saber-se pas d'un passat conquerit no podien sofrir la idea d'un futur fundat (...l'oclocràcia distreu amb la proclama trompetejada d'un paradigma tancat). Així restant, badant en una certa hipnosi en la que tots els purs d'esperit s'han detés quan algun cop han pensat que tota possibilitat era possible. D'aquesta manera obsedit el pensament, quan per l'esquena, amb sigil de caçador, encriptat en l'esgrima lúdica de la projecció psíquica, camuflat en la dispensa humil dels gests arcaics del llenguatge que repetia com un rés disseminat a les estances monacals; la força obscura dels precedents i els finiments ha assaltat el seu oppida i ha cobert de cendra la il.lusió del pacte entre la legge i l'exsudació nemonal, entre la tautologia conclusiva i el misteri feraç. Ara, en vagarejar per les prades nictals de color d'acer, s'esdevindran els goigs de la licantropia. I ocorriran les visites recurrents entre els abismes d'ombres de la nit i les arquitectures que serven la memòria i la mirada dels que des de l'origen han romput el límit i el tabú. Entre les coves teratològiques i els hipogeus del llenguatge. Serà inevitable i està escrit.

Finalment MZ vençut per la inèrcia del pes de les adquisicions, revelacions i raptes, ha format la taxis. Era inevitable i estava escrit. Observem llur disposició i profunditat, i la imminència de la perpetració, la calma estàtica que precedeix l'oxidació de la pols. La línia de la taxis versus les cel.les dels tàxons. La feracitat xopa de criticitat seminal emanada de l'atzar, versus l'estadística estantissa de rangs, funcions i valors. L'encontre és inevitable i el xoc segur.

Ara i adés sepultures dels signes. Abans i desprès santuaris, absidioles de fetitxes i exvots de llocs remots. Ara i adés gestos estàtics extrets de la criogènia de la memòria. Fenotips sistèmics del moviment perdut en laberints oblidats. Aquí i allà fragments de manufactures fabricades pels autòmats d'Efest.

En un diedre s'emmirallen la decisió i la temença, l'assaig del gest delimitador/conformador, amb els efectes del moviment executat que col·lapsa l'uniforme i cristal·litza els àmbits.

En una cabina, els tàxons cromo-sonors al costat dels signes de resos inscrits en metall com petges maquinals d'insectes. Situats amb perniciosa amabilitat com un entomòleg de fetitxes del sagrat, manipulats amb precisió anòxica.

En tot lloc i no sempre visible, la instauració d'un jardí d'ortogonalitats cúbiques abandonat al sí més obac de la fronda nemonal, un bosc matemàtic d'arestes en la silva ingens.

En un final obscur del mur, pintures sumptuoses que expiren fatiga consumada. Fetes de sediment, de pols de terra, resten dispensades amb fragilitat al•luvial. Com un efecte en la penombra, tement instaurar-se. Ara pertanyen al món poètic del poeta que com l'aeda canta als barrancs per oir el retorn del seu cant i saber-se en el temps, ara transiten per un imaginari simbòlic captiu de la memòria, ara semblen haver-se conformat com algoritmes psíquics del pensament sense llenguatge, en l'anòxia primitiva vinculada a la hipnosi contemplativa.

Tots els verbs per despertar totes les formes, totes les formes per clausurar el llenguatge. Tot el llenguatge per adquirir el silenci. Tot el silenci per dissoldre's en la contemplació. Contemplar per oblidar. Oblidar per descobrir. Descobrir sempre per fundar sempre. Fundar per iniciar. Iniciar perquè tot és inici. Inici i pre-principi. Qui ho sap, ho sap tot menys qui és.

Condemnat a la tenacitat i a executar l'imperatiu de la partició que és l'estat previ de la conformació, no podrà obtenir descans en la governança epistèmica i situacionista de les dades, en les bardisses de les quals s'arreceren els que es deliten per la sonoritat albada del nom sense enllodar el bronze, sense inspirar la tanàtica ferum, sense derrotar la propicepció.

La condició inexorable de l'art respon a la interpel.lació categòrica del llenguatge per refundar-se. L'espai d'annexió que es suscita, és la consciència. La consciència vasta i expansiva, no pas la pròpia del mecanicisme contingent que suplanta l'hòrrida commoció primitiva per la dialèctica normativa dels protocols polítics de l'àgora.

Fer sobrevenir el temps fundacional del llenguatge. Interpel·lant la Hilè on som. Per atorgant-nos en una vivificació perpètua un origen previst en l'origen. Un origen, la naturalesa del qual només és abordable tot convocant-lo per tal d'executar la interpel·lació més eixordadora. Eviscerar la matèria "ruina montium" per trobar el metall de la forma, que és el so de la causa.

Gabriel

7/7/2011

PalaudeSantaUlària

.